Tot va ocorrer un dia que pareixia ser com qualsevol altre. Amb els primers raigs del sol vaig despertar encara una mica somnolient, per haver estat tota la nit sumit en el meu treball. Com que encara es notava el fred de l’hivern, vaig agafar la meua capa i emprengue camí cap al mercat a comprar alguns dels ingredients que em feien falta per a l’experiment en que el qual portava tant de temps treballant.
De camí vaig pasar per la plaça central on, com de costum, hi havia una de eixes dones atades en una plataforma per haver tingut l’osadia de portar un d’aquells vestits tan atrevits. A l’altra banda de la plaça, hi havia una gran concentració de gent, que observava entre crits i riures, l’actuació d’un jove joglar que, amb una clara i dolça veu i amb l’acompanyament de la seua mandolina, entonava una melodía que parlava d’algunes de les aventures que els nostres herois havien patit en la guerra.
Donant-me compte de que això m’estava despistant, vaig continuar el meu camí, ja havia malgastat prou de temps dormint.
No massa lluny d’aquella plaça es trobava el mercat, situat en un gran carrer molt ample i ple de gent. Els crits dels tenders omplien tot el carrer, barretjant-se uns amb altres, cosa que feia impossible entendre que era el que estaven dient.
Vaig comprar una mica de sal a un dels homes que tant cridaven, però no vaig tindre sort amb els altres ingredients que em feien falta. Mes endavant, vaig trobar una petita tenda, on una dona vella i misteriosa, tapada amb una capa de color negre, estava al càrrec. En aquesta tenda es podien trobar tota clase d’elements necessaris per a un alquimista com jo.
Em va desconcertar un poc l’existència d’aquesta lloc, ja que era la primera vegada que el trobava, encara que ja havia pasat per açí moltes vegades.
Li vaig demanar a la dona vint grams de sofre i quinze de coure. Ella me’ls donà sense dir res. La tenda era un lloc petit i fosc, molt escalofriant. Però entre tota aquella foscor, vaig distinguir al seu costat un pot transparent, que contenia una sustània roja brillant.
Mai, en tots els anys que portava d’ofici (que ja eres molts), vaig veure un element com aquell. Vaig pensar en preguntar-li a la dona de qué es tractava, però en aquell precís moment, ella em mostrà els seus ulls aterridors, d’un color roig molt paregut al de la sustancia que m’intrigava, amb un cara seriosa i no vaig atrevir-me a dir-li res.
Vaig tornar al meu petit laboratori, situat sota la casa, i vaig continuar amb el meu treball. Encara que no tenia molt clar com continuar... Havia llegit tots el llibres heredats de mon pare, havia viatjat per les millors biblioteques del pais i d’aquesta manera vaig aconseguir aprender tot el que sabia sobre l’alquimia. Però ara això no m’estava aprofitant per a res. Tot i que havia fet moltes investigacions i de que els meus càlculs eren correctes, hi havia alguna cosa que no anava bé...
El motiu pel qual posava tanta insistència en això era la meua dona. Feia un mes que havia caigut en una malaltia que anava debilitant-la cada vegada més. Aquesta última setmana va ser la pitjor de totes. A penes es podia moure, menjar o parlar. I desde feia dos dies, es trobava inconscient. Encara respirava, pero no pasaria del dia següent, si no feia alguna cosa prompte. El pla que em portava entre mans era la creació d’un nou cos mitjantçant l’alquímia, d’aquesta manera podria atar la seua ànima dins d’aquest.
Amb tots el meus càlculs i investigacions havia arribat a una llarga llista d’ingredients necesaris per a crear un cos: sal, potasi, coure, sofre, aigua i uns vint elements més que no són gens difícils d’aconseguir. Però encara em quedava un element més que no era capaç de reconeixer. Vaig agafar una altra vegada les anotacions de mon pare, de qui sabia per les seues notes que havia estat implicat en un experiment paregut. Tot i això no vaig trobar res sobre l’element que anava buscant... la pàgina dels ingredients havia sigut arrancada i en el seu lloc hi havia una estúpida nota que no feia més que advertencies supersticioses que em feien perdre el temps. Una miqueta fart de tot això, vaig llançar el lllibre d’anotacions amb furia contra la paret i aquest va caure per la contraportada. Va ser aleshores quan em vaig donar compte.
A la contraportada hi havia una gran taca d’un color roig molt brillant i impresionant... just com el d’aquell element que vaig trobar a la tenda de la vella!!
Vaig eixir corrent de ma casa per a dirigirme cap a la tenda, encara que ja era prou tard. Per a la meua sorpresa, la tenda encara era oberta. Vaig entrar dins i vaig trobar a la dona que pareixia com si m’haguera estat esperant. Ara no portava la capa i podia ver clarament el seus ulls rojos escalofriants i el seu cabells llargs i grisos. A més, portava una sonrisa malèfica al seu rostre.
Just quan anava a preguntar-li pel pot, ella em talla i m’ofereix una xicoteta quantitat d’aquella sustancia, suficient per a mi. Aleshores m’adoní de que no portava res al damunt per a pagar-li, però la dona amplià més encara el seu somriure i amb una dolça veu, que escoltava per primera vegada, em digué que no era necessari que li pagara res encara...
Ràpidament, com que el temps anava en la meua contra, vaig eixir corrent una altra vegada de la tenda camí de ma casa, on ara per fi podria continuar amb el meu treball. Pot ser, a eixes hores la meua dona ja seria morta, però això ja no importava.
Si aconseguia realitzar aquell experiment amb éxit, allò suposaria un gran triomf per a un alquimista com jo. I no sols això, si no que a més, dominant un poc més aquell camp i investigant els secrets d’aquella sustancia, podria inclús crear vida al meu gust... es a dir, apropar-me cada vegada més a ser com Déu!!
Vaig obrir la porta del laboratori ràpidament i em posà a la feina. Estava tan inmers en els meus pensaments, que casi no escoltava els crits agonizants de la meua dona, que poc de temps després deixarien d’escoltar-se...
Vaig fer un cercle a terra amb pintura i vaig ficar dins d’aquest tots els ingredients necessaris per a la creació del cos. Vaig mantindre un poc més aquella sustancia roja brillant en les meues mans i vaig observar-la detenidament. Tenia un aspecte gelatinós i la seua brillantesa li donava una aparència preciosa que feia difícil apartar els ulls d’ella.
Vaig guardar una mica per a analitzar-la més tard, ja que sentia curiositat per la seua composició (a més pensava que pot ser podria crear també un ànima amb ella) i vaig juntar el demés amb els altres ingredients.
De sobte, de l’habitació, que només estava iluminada per tres o quatre veles, van començar a eixir uns raigs de llum de color roig molt intens, cosa que feia imposible distinguir que era allò que pasava dins del cercle.
Poc a poc la llum va començar a fer-se cada vegada més clara fins que vaig poder distinguir al mig del cercle una figura que es movia.
Aleshores, la felicitat em va invair i vaig començar a riure fortament... Havia creat vida!! Pot ser nomès era un cos sense ànima, però era capaç de moure’s i com que era la meua creació, acataria les meues ordes sense dir res.
Vaig acostar-me al cercle per a analitzar la criatura, però en apropar-me ella m’agafà amb força arrastrant-me dins del cercle.
Va ser en aquell moment quan vaig veure a la vella dona entrant per la porta del laboratori, rient com l’última vegada que vaig veure-la, però aquesta volta la seua veu no era dolça com abans, si no que era una veu potent i aterradora.
De sobte, vaig notar com les meues extremitats començaven a fondre’s i la sala tornava a allumbrar-se d’un color roig intens.
Ara era capaç de comprendre quin era l’oritgen d’aquella sustància. Aquell element havia estat fet amb les ànimes dels osats que s’havien atrevit a jugar a ser Déus. Ara era capaç de comprendre el significat de les advertències de mon pare. Ell mateix s’havia adonat de tot, però ell ho va fer a temps.
Poc a poc anava desapareguent i convertint-me en aquella sustància mentre sufria un dolor agonitzador que mai no havia sentit. Aquest era el preu que s’havia de pagar per fer us d’un element tan potent com aquell.
Tot va començar a fer-se fosc i l’última cosa que vaig poder escoltar, va ser l’escalofriant riure d’aquella dona.
I aquest ha sigut el meu destí. He sigut pres de la meua propia bojeria i avaricia i ara continue existint, dins d’aquest pot, veient com cada dia, alquimistes bojos i ambiciosos cauen també en la trampa i es fonen amb el meu dolor.
Així es com pase els dies, patint el meu propi dolor i el de les ànimes que estan foses amb mi i servint d’aliment a aquella vella dona, que el més boig dels alquimistes que mai ha existit hi haura creat alguna vegada, sent ell mateix la base d’aquesta maleida sustancia. Ara l’unica cosa que em queda es l’esperança de que algún dia, la meua existència desapareixca.
Texto: Rosa Mª Giménez Pérez
De camí vaig pasar per la plaça central on, com de costum, hi havia una de eixes dones atades en una plataforma per haver tingut l’osadia de portar un d’aquells vestits tan atrevits. A l’altra banda de la plaça, hi havia una gran concentració de gent, que observava entre crits i riures, l’actuació d’un jove joglar que, amb una clara i dolça veu i amb l’acompanyament de la seua mandolina, entonava una melodía que parlava d’algunes de les aventures que els nostres herois havien patit en la guerra.
Donant-me compte de que això m’estava despistant, vaig continuar el meu camí, ja havia malgastat prou de temps dormint.
No massa lluny d’aquella plaça es trobava el mercat, situat en un gran carrer molt ample i ple de gent. Els crits dels tenders omplien tot el carrer, barretjant-se uns amb altres, cosa que feia impossible entendre que era el que estaven dient.
Vaig comprar una mica de sal a un dels homes que tant cridaven, però no vaig tindre sort amb els altres ingredients que em feien falta. Mes endavant, vaig trobar una petita tenda, on una dona vella i misteriosa, tapada amb una capa de color negre, estava al càrrec. En aquesta tenda es podien trobar tota clase d’elements necessaris per a un alquimista com jo.
Em va desconcertar un poc l’existència d’aquesta lloc, ja que era la primera vegada que el trobava, encara que ja havia pasat per açí moltes vegades.
Li vaig demanar a la dona vint grams de sofre i quinze de coure. Ella me’ls donà sense dir res. La tenda era un lloc petit i fosc, molt escalofriant. Però entre tota aquella foscor, vaig distinguir al seu costat un pot transparent, que contenia una sustània roja brillant.
Mai, en tots els anys que portava d’ofici (que ja eres molts), vaig veure un element com aquell. Vaig pensar en preguntar-li a la dona de qué es tractava, però en aquell precís moment, ella em mostrà els seus ulls aterridors, d’un color roig molt paregut al de la sustancia que m’intrigava, amb un cara seriosa i no vaig atrevir-me a dir-li res.
Vaig tornar al meu petit laboratori, situat sota la casa, i vaig continuar amb el meu treball. Encara que no tenia molt clar com continuar... Havia llegit tots el llibres heredats de mon pare, havia viatjat per les millors biblioteques del pais i d’aquesta manera vaig aconseguir aprender tot el que sabia sobre l’alquimia. Però ara això no m’estava aprofitant per a res. Tot i que havia fet moltes investigacions i de que els meus càlculs eren correctes, hi havia alguna cosa que no anava bé...
El motiu pel qual posava tanta insistència en això era la meua dona. Feia un mes que havia caigut en una malaltia que anava debilitant-la cada vegada més. Aquesta última setmana va ser la pitjor de totes. A penes es podia moure, menjar o parlar. I desde feia dos dies, es trobava inconscient. Encara respirava, pero no pasaria del dia següent, si no feia alguna cosa prompte. El pla que em portava entre mans era la creació d’un nou cos mitjantçant l’alquímia, d’aquesta manera podria atar la seua ànima dins d’aquest.
Amb tots el meus càlculs i investigacions havia arribat a una llarga llista d’ingredients necesaris per a crear un cos: sal, potasi, coure, sofre, aigua i uns vint elements més que no són gens difícils d’aconseguir. Però encara em quedava un element més que no era capaç de reconeixer. Vaig agafar una altra vegada les anotacions de mon pare, de qui sabia per les seues notes que havia estat implicat en un experiment paregut. Tot i això no vaig trobar res sobre l’element que anava buscant... la pàgina dels ingredients havia sigut arrancada i en el seu lloc hi havia una estúpida nota que no feia més que advertencies supersticioses que em feien perdre el temps. Una miqueta fart de tot això, vaig llançar el lllibre d’anotacions amb furia contra la paret i aquest va caure per la contraportada. Va ser aleshores quan em vaig donar compte.
A la contraportada hi havia una gran taca d’un color roig molt brillant i impresionant... just com el d’aquell element que vaig trobar a la tenda de la vella!!
Vaig eixir corrent de ma casa per a dirigirme cap a la tenda, encara que ja era prou tard. Per a la meua sorpresa, la tenda encara era oberta. Vaig entrar dins i vaig trobar a la dona que pareixia com si m’haguera estat esperant. Ara no portava la capa i podia ver clarament el seus ulls rojos escalofriants i el seu cabells llargs i grisos. A més, portava una sonrisa malèfica al seu rostre.
Just quan anava a preguntar-li pel pot, ella em talla i m’ofereix una xicoteta quantitat d’aquella sustancia, suficient per a mi. Aleshores m’adoní de que no portava res al damunt per a pagar-li, però la dona amplià més encara el seu somriure i amb una dolça veu, que escoltava per primera vegada, em digué que no era necessari que li pagara res encara...
Ràpidament, com que el temps anava en la meua contra, vaig eixir corrent una altra vegada de la tenda camí de ma casa, on ara per fi podria continuar amb el meu treball. Pot ser, a eixes hores la meua dona ja seria morta, però això ja no importava.
Si aconseguia realitzar aquell experiment amb éxit, allò suposaria un gran triomf per a un alquimista com jo. I no sols això, si no que a més, dominant un poc més aquell camp i investigant els secrets d’aquella sustancia, podria inclús crear vida al meu gust... es a dir, apropar-me cada vegada més a ser com Déu!!
Vaig obrir la porta del laboratori ràpidament i em posà a la feina. Estava tan inmers en els meus pensaments, que casi no escoltava els crits agonizants de la meua dona, que poc de temps després deixarien d’escoltar-se...
Vaig fer un cercle a terra amb pintura i vaig ficar dins d’aquest tots els ingredients necessaris per a la creació del cos. Vaig mantindre un poc més aquella sustancia roja brillant en les meues mans i vaig observar-la detenidament. Tenia un aspecte gelatinós i la seua brillantesa li donava una aparència preciosa que feia difícil apartar els ulls d’ella.
Vaig guardar una mica per a analitzar-la més tard, ja que sentia curiositat per la seua composició (a més pensava que pot ser podria crear també un ànima amb ella) i vaig juntar el demés amb els altres ingredients.
De sobte, de l’habitació, que només estava iluminada per tres o quatre veles, van començar a eixir uns raigs de llum de color roig molt intens, cosa que feia imposible distinguir que era allò que pasava dins del cercle.
Poc a poc la llum va començar a fer-se cada vegada més clara fins que vaig poder distinguir al mig del cercle una figura que es movia.
Aleshores, la felicitat em va invair i vaig començar a riure fortament... Havia creat vida!! Pot ser nomès era un cos sense ànima, però era capaç de moure’s i com que era la meua creació, acataria les meues ordes sense dir res.
Vaig acostar-me al cercle per a analitzar la criatura, però en apropar-me ella m’agafà amb força arrastrant-me dins del cercle.
Va ser en aquell moment quan vaig veure a la vella dona entrant per la porta del laboratori, rient com l’última vegada que vaig veure-la, però aquesta volta la seua veu no era dolça com abans, si no que era una veu potent i aterradora.
De sobte, vaig notar com les meues extremitats començaven a fondre’s i la sala tornava a allumbrar-se d’un color roig intens.
Ara era capaç de comprendre quin era l’oritgen d’aquella sustància. Aquell element havia estat fet amb les ànimes dels osats que s’havien atrevit a jugar a ser Déus. Ara era capaç de comprendre el significat de les advertències de mon pare. Ell mateix s’havia adonat de tot, però ell ho va fer a temps.
Poc a poc anava desapareguent i convertint-me en aquella sustància mentre sufria un dolor agonitzador que mai no havia sentit. Aquest era el preu que s’havia de pagar per fer us d’un element tan potent com aquell.
Tot va començar a fer-se fosc i l’última cosa que vaig poder escoltar, va ser l’escalofriant riure d’aquella dona.
I aquest ha sigut el meu destí. He sigut pres de la meua propia bojeria i avaricia i ara continue existint, dins d’aquest pot, veient com cada dia, alquimistes bojos i ambiciosos cauen també en la trampa i es fonen amb el meu dolor.
Així es com pase els dies, patint el meu propi dolor i el de les ànimes que estan foses amb mi i servint d’aliment a aquella vella dona, que el més boig dels alquimistes que mai ha existit hi haura creat alguna vegada, sent ell mateix la base d’aquesta maleida sustancia. Ara l’unica cosa que em queda es l’esperança de que algún dia, la meua existència desapareixca.
Texto: Rosa Mª Giménez Pérez